El robí

Temps de lectura: 8 minuts.

Mentre la Maria assaboria un cafè, esguardà les roses del jardí, enguany en especial ufanoses. Sospirà i es concentrà al mòbil, per on vagarejava des de feia una estona, indecisa sobre la instantània que pujaria a l’Instagram. Com reaccionarien els més de cinc mil seguidors al vestit, d’un vermell rabiós, que portaria al funeral d’un tiet?, es preguntà. Què sabrien els altres de famílies com la seva. El brunzit del telèfon li tallà la reflexió. Un missatge: «transferència autoritzada de tres mil euros». Com? El servei de reconeixement facial del portal del banc rebutjà els seus llavis murris. Inspirà, disciplinà la boca i somrigué. Va funcionar, a les xarxes fingir felicitat no fallava. Rellegí per tres cops el concepte del moviment bancari: «despeses papàs». Es mossegà una pell que li restava estil a la manicura. Com s’atrevia en Joan a regalar als seus pares aquests diners? Que passessin un mal moment no li donava dret.

***

En Joan i ella asseguts en un sofà Chester, el primer dia a casa dels sogres, concentrats en l’escot de la samarreta a ratlles de la Maria. La humitat en els ulls del patriarca, un nas afectat de cuperosi amagat per un mocador brodat amb inicials i la reprovació dels ulls de la dona abraonada sobre la pell morena de la Maria.

–Maria què? Perdona, no he entès bé el teu cognom–. Un gargot en els llavis fugissers de la dona.

–López.

–Ah… I de Badalona, doncs.

–No, de Santa Coloma –va rectificar en Joan amb un to esmolat marca de la casa–. Mamà, no comencem.

En aquella època, lliure del desgast conjugal, en Joan la defensava.

–No et posis així. És normal que em faci un embolic amb tantes noies.

El verí del comentari relliscà sobre la Maria. Als vint anys confiava en la seva vàlua per bregar amb bruixots més temibles que la futura sogra. En el seu llinatge, les dones assumien feines incertes, pujaven soles als fills i vivien a llars de finestres menudes enfosquides per la roba estesa. No en va ella passaria de jugar en els fangars d’un barri de Santa Coloma, a marcar de penal en una porteria del carrer Tuset, com sentenciaria entre dents la seva mare. Marcar de penal, quina antigalla.

***

Va ser el fruit de l’antigalla, segons la nova família política la setmesona d’en Joan i la Maria, qui esclafí en plors en un dinar.

–L’àvia em va dir ahir que amb la faldilla texana semblo una «fulana»!

–A l’àvia, ni cas. Se li’n va la pinça–. La Maria acaronà la mà de la filla gran, al mateix temps que en Joan arrufava les celles. Des que pentinava un grapat de canes, que encara li donaven un aire més interessant, el marit s’havia tornat primmirat amb el llenguatge. Per l’educació de les nenes, deia.

–L’àvia es passa d’estricta ‒va dir en Joan agafant la forquilla de la filla petita, que esclafava els pèsols en el plat sense menjar-se’ls. El to de mediació que emprava el marit, amb deformació professional d’advocat, la treia de polleguera.

–Però és que quan li vaig dir que la faldilla era de la mama, va dir fluixet: doncs això mateix ‒la gran va insistir somicant.

A la Maria un bri de pinya li quedà atrapat entre les dents quan es mossegà el llavi. El silenci del marit s’esmicolà amb el trencadís del plat que ella estavellà contra el terra.

***

La Maria observà la taca d’àcid amb forma de trèvol que la pinya havia tatuat al parquet aquell dia. El cafè ja era fred. Per sobre del seu cadàver, un cèntim guanyat a la seva boutique del carrer Santaló cauria en mans dels que la insultaven de continu. Polsà al telèfon el contacte d’en Joan.

–Passa «algo»?

–Això m’ho has de dir tu, que regales els meus diners als teus pares‒ El to de la Maria podria haver tallat l’acer.

Una pinzellada de dubte en el silenci.

–Dona, és només una ajuda. A més a més, avui és el dia de la mare, recorda que tenim celebració.

–Ja, no me n’oblido. Jo també soc mare, et recordo.

–Apa!, que estàs nerviosa per la mort del tiet. Hi va ta germana, no?

L’Andreu, el germà de la mare, bandarra de professió, no havia superat una nova nit regada amb rom i a saber amb què. Solter i sense fills coneguts havia estat previsor assegurant-se un bon enterrament amb Santalucía. La Maria penjà amb despit.

***

A la capella del tanatori, amb l’única companyia de la germana, sobresortien l’escassa concurrència i el vermell del vestuari de la Maria, que bellugava la cama, el taló amunt i avall amb un grinyol. El capellà murmurava les pregàries amb eficàcia avorrida i la mirada fixada a les mans, tal vegada evitant l’esguard del dimoni. La germana, de negre rigorós, ploriquejava al costat de la Maria. Seria el costum, envoltada tothora de desgràcies. Continuava al barri, era separada, aplegava cel·lulitis i estava a l’atur. Sota el braç, aferrada com si li anés la vida, portava la bossa Loewe que la Maria li havia regalat d’amagat d’en Joan. Que cuidés ella sola a la mare, fins al final, no es pagava al Passeig de Gràcia. La Maria feia volar la mirada per la decoració ensopida fins que anar a petar al fèretre, aturà un badall i el moviment de la cuixa. Xisclar de plaer en un funeral seria massa fins i tot pel descregut de l’Andreu?

En acabar la cerimònia, la Maria s’apropà al fèretre talonejant com si desfilés per una passarel·la. L’aroma de l’imponent ram de roses sobre el taüt l’embolcallà i amb delicadesa va abraçar les flors, sota la mirada astorada del sacerdot.

***

A la nit, al pis del carrrer Tuset, la sogra presidia la taula. Cristalleria translúcida per les rentades i vaixella esquerdada amb motius de caça. Abans de començar el sopar, asseguda amb l’esquena recta com estableixen les normes del bon gust, observava a la seva família a l’entrellum de les aranyes. El gran arribava tard, la dona que no tenia educació. Sobre una taula auxiliar s’exposaven les plantes escarransides i polsoses, comprades per deu euros en qualsevol basar, que li havien regalat les filles. Similars als seus presents per Nadal a les minyones. Aleshores, en Joan va entrar a la sala amb una nena agafada de cada mà, polits i ben plantats. Els seguia la Maria, esplendorosa de vermell, el repic dels talons al compàs. Li lliurà, amb el triomf espurnejant a les pestanyes postisses, un ram de roses voluptuós.

‒Per a una mare i una sogra única ‒digué la Maria mentre la petonejava.

Un far es va encendre a l’esguard de la sogra, mentre acariciava el vellut dels pètals vermells de les flors, potser s’havia errat amb la Maria.

Al mateix instant, en una paperera del carrer de Sancho de Ávila, una persona sense sostre llegia el text d’una cinta vermella abandonada: «Estimat Andreu, mai t’oblidarem. La teva família».